Els records, la història des del principi... o casi

I pensar que fa 4 anys estava segura que no podria fer res d'això... I no perquè jo no volguès. Jo sempre he tingut poca por a experiències noves (tinc més por a les persones que als fets).

Durant aquests dies, des que vaig tornar de l'estiu, se'm passen pel cap les converses que vaig tenir sobre l'erasmus amb vosaltres abans de decidir demanar la plaça. Recordo molt bé la conversa que vaig tenir amb el Dudu: "fes-ho, si no, després t'empenediràs". Potser llavors encara no m'atrevia a fer segons quines coses per por a represalies. Estava segura que no ho podria fer de cap de les maneres.

També recordo molt bé la conversa amb la Núria i com ella m'explicava les seves vivències, i la manera com una estada a l'extranger em podria canviar la forma de pensar, la manera de viure i de veure la vida... en resum, com seria per mi una experiència molt enriquidora. Encara seguia tement represalies però ja començava a convercer-me a mi mateixa de les meves possibilitats.

També em passa de tant en tant pel cap quan em van denegar la plaça, just abans de setmana santa, i Mercè i Núria em deien, has d'anar a parlar amb aquella gent amb la convicció que sortiràs del despatx amb la plaça sota el braç. Jo ho vaig intentar però mai m'haguès imaginat que sortiria bé. No se com vaig tenir tanta sort. I Zwolle va arribar, i aquella setmana vaig veure complerts els meus somnis més propers. I sabia o volia creure que moltes coses canviarien.

El cas és que, sí, la plaça la vaig demanar jo, i ho vaig fer en un moment en què estava totalment convençuda que ho volia fer i que ho faria però... "Yo soy yo y mis circunstancias, y las circunstancias me hacen única". I aquestes circunstancies són molt especials, és a dir, que sense un "vosaltres" no existiria un "jo" i menys encara un erasmus a Zwolle.